Dels t'estime buits de sentiment o dels besos negatius tothom n'hem estat víctimes i emissors. 
És fàcil reivindicar sinceritat però, de quina sinceritat parlem ni quan nosaltres mateixa sabem quina és la veritat?

Passen els anys, ràpidament perquè quasi li pares atenció a la realitat, i te'n adones que estàs per estar. Ja no trobes el formigueig que et va fer estar on estàs ara. Te'n penedeixes de les cartes blanques acceptades, i com un cobrador del frac et persegueixes en cada moment on hauries pogut canviar les coses.

T'arriben més i més colps, però ja no et fan mal perquè és la normalitat, la rutina tòxica de no conéixer res millor.

Aleshores arriba un dia on te'n adones que compartir espai no és el mateix que estar junts. 
Que aquesta homeopatia amorosa no et fa cap bé, i per haver cregut per tant de temps en ella, ara passa factura en números rojos.

La trista gràcia de tot açò és que sols ens adonem quan ja està el mal fet.
Però no per això hem de deixar-ho passar i seguir tirant d'un carro buit.

Amb més motiu quan ens adonem és hora de desintoxicar-nos d'eixa píndola que ja ha perdut l'efecte placebo i quan de veritat trobem, si és que ho volem fer, la nostra píndola de la felicitat, ho entendrem millor.