Últimament per Twitter veig la tendència de pujar fotos de quan teníem 20 anys, i hui he vist a moltes persones que també ens compartien allò que li dirien a la seua versió dels 20, i me'n he recordat de totes les vegades que jo he parlat amb la Sílvia del 2012.

Li cride ben fort  per veure si se'n adona, així com de vegades tinc pensaments al cap que no entenc d'on vénen i vull pensar que és una versió futura de mi tornant-se boja de veure com la cague una vegada darrere d'altra.

A la del 2012 li dic el mateix que a la resta, però també li dic que tot i que ella també li parla a les de darrere, igual s'ha d'escoltar perquè tot i que encara no tinga ni idea, repetirà cadascun dels errors que pensa que ja ha après.
Tornarà a caure en innombrables ocasions perquè també ho ha fet la del 2019, i la del 2020 encara va per terra.
Té espines que encara punxen per molt que no les note, perquè encara les estic intentant treure, a més de les que es clavarà més endavant.

Tinc tantes coses per dir-li que millor me les calle i les escolte, que no em vindrien gens mal, i també l'escolte a ella, des d'una joventut més innocent que la d'ara.

Ens diu a la resta que ens estimem, ben fort, tant que el que ens estime la resta sols importe si és en positiu.
Que no permetem mai més que se'ns tracte mal, i que prou de plorar per allò que no està a les nostres mans.

Em recorda el que li dic jo, i aleshores entenc que si no eixim del bucle de mirar enrere per trobar solucions que ja no podem aplicar i comencem a centrar-nos en allò que podem fer ara, ens tornarem a trobar en la mateixa conversa d'ací a no tant.